Dintell de fusta de la masia El Pati amb les dates 1768 i 1976 gravades

El dintell de la porta d'entrada. A l'esquerra, 1768. A la dreta, 1976.

Dues dates en una biga

Sobre la porta d'entrada de la masia hi ha una biga de fusta amb dues dates gravades, separades per un espai. No és una inscripció, són dues, fetes amb més de dos segles de diferència.

La de la dreta és 1976, l'any en què els pares de Josep Heras Gomis, avui copropietari de la masia, van acabar de refer la casa, que feia dècades que era una ruïna. És la data que la família ha tingut sempre present, perquè hi ha qui va veure aquella obra.

La de l'esquerra és 1768, i és la data de la casa. No es llegia bé a simple vista: la talla està gastada i, segons com hi toca la llum, els dos números es confonen en una sola marca. Ampliant una fotografia de la façana a resolució completa, el número apareix sencer i sense cap ambigüitat.

Que una data estigui gravada en una biga no demostra res per si sol. La biga podria haver arribat després: en aquestes reconstruccions es reaprofita fusta, i si aquell fustam venia d'una altra casa, el 1768 no diria res d'aquesta. És la primera objecció que s'ha de respondre, i l'única manera de respondre-la és preguntar a qui hi era.

Queda una persona que va veure aquella obra i la recorda: Conxita Gomis Bartomeus, la mare del Josep. El que diu és que aquella biga era precisament una de les coses que la ruïna ja tenia quan el 1976 van començar a refer l'edifici. No és fusta portada d'enlloc: és la fusta de la casa.

I hi ha un segon detall que apunta en la mateixa direcció, i que no depèn del record de ningú. Qui va reconstruir el 1976 va gravar el seu any al costat del número antic, no a sobre. Qui posa una data en una biga qualsevol la posa on li cap; qui la posa amb cura al costat d'una altra està reconeixent que la primera ja pertanyia a la casa.

A la biga encara hi pot haver alguna cosa més. La talla està molt gastada i la fotografia només recull els números amb claredat; a primera hora del matí, quan el sol hi toca de costat i el relleu fa ombra, potser apareixen unes inicials o una creu que avui no es llegeixen.

És l'única datació directa que existeix d'aquesta casa, i no n'hi ha cap altra a la vista. El Registre de la Propietat no va més enrere, perquè la finca es va inscriure per primera vegada el 1981, i la masia no figura a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Tampoc és una raresa en aquestes valls. A ponent, enganxada a la finca, hi ha l'heretat de les Eres de Guardiolans, ja al terme de Vilada: la seva capella familiar porta gravada a la llinda la data de 1637. Gravar l'any a la pedra o a la fusta de la porta era, senzillament, el que es feia aquí.

Façana de pedra de la masia El Pati de Borredà amb la porta d'entrada i el seu dintell de fusta
Vista aèria de la masia El Pati envoltada de bosc

Una casa retallada dins de l'heretat

Per entendre per què existeix El Pati s'ha de mirar abans on és. I on és no és al costat de l'heretat Capdevila: és a dins.

La descripció registral de la finca gran ho diu amb aquestes paraules: «dentro de esta finca hay dos enclavamientos formados por las Casas Capdevila y Pati, que son fincas independientes de la que se describe». Dues cases retallades per dins d'una sola heretat, com dos forats en una tela.

I la fitxa registral d'El Pati hi afegeix el detall que ho explica tot. És la finca 756 de Borredà, i es descriu així: «Casa denominada Pati, sita en el paraje Capdevila, del término de Borredà […] Linda todo de por junto: al Este, Norte y Sur, con la heredad Capdevila, a través de la cual tiene acceso, y por el Oeste, con la heredad Las Heras de Guardiolans». Tres dels seus quatre costats donen a l'heretat, i pel quart dona a la casa veïna, ja al terme de Vilada.

Aquesta forma no és casual, i no és la forma d'una finca comprada a un veí. Qui compra una casa a un tercer no es queda sense camí propi; qui retalla un tros de la seva pròpia terra per construir-hi, sí. És la forma que deixa un pare que aixeca una casa per a un fill al terreny de baix.

El Registre no ho diu amb aquestes paraules, és clar, perquè un registre no explica intencions. Però la geometria de la finca i el que explica la família diuen exactament el mateix.

Convé aclarir que aquella descripció és l'antiga. El Pati és avui una finca independent, amb el seu terreny i el seu accés. El que s'hi descriu és la forma que tenia el dia que es va construir, no la seva situació actual.

Capdevila, la casa de dalt

La masia Capdevila està documentada des del segle XVI com una de les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll al terme de Borredà, sota la jurisdicció de l'abat. Està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya amb l'identificador IPAC 3177.

A casa sempre s'ha dit el nom junt, Capdevila, i ningú ha sabut mai si ve del lloc o de la família.

«La casa de Borredà, pel terme de Borredà, està al mig del bosc. Que n'hi deien Capdevila. No sé si realment Capdevila era el nom, o era perquè eren rics i els deien els caps de vila. És clar, estic parlant de potser cent anys enrere o més.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

El que sí que és segur és que va acabar sent les dues coses alhora: el nom de la casa i el cognom dels qui hi vivien. I la casa és a dalt de tot, cosa que també s'explicava amb intenció: «és una casa que quedava al capdamunt d'una muntanya, com feien abans la gent als feudals dels castells; semblava que era perquè el dominaven tot, el bosc…».

La fitxa de l'inventari explica a què es dedicaven: «els Capdevila combinaren la pagesia amb el treball de la llana; membres d'aquesta família s'instal·laren al nucli urbà de Borredà i s'integraren al Gremi de Paraires i Teixidors de llana de Borredà. Al s. XVIII figuren com a comerciants de llana a l'engròs». És un salt gros: de treballar la llana a comprar-la i vendre-la en quantitat.

Als papers, l'heretat encara consta mesurada a la manera antiga: quatre-centes quaranta-set quarteres i onze quartans de superfície de sembradura de blat, mesura del país. Són unes 162 hectàrees. Capdevila és la finca número 7 de Borredà, una de les primeres inscrites del municipi; des d'aquell mesurament s'ha anat segregant, i avui aquella superfície està repartida entre diverses finques.

El segle XVIII és el millor moment econòmic de la casa, i és quan es construeix. La fitxa de l'inventari data en aquell segle l'ampliació de la masia Capdevila pel costat de tramuntana, i el dintell data el 1768 la construcció d'El Pati. La data de la biga no és una dada solta: cau exactament on els documents diuen que hi havia diners per edificar.

La casa gran no està en ruïnes: la fitxa de l'inventari situa la seva restauració entre 1990 i 1995, i avui Capdevila és un habitatge particular, en mans privades i en bon estat. No forma part de Pirineu Turístic i no es visita.

Un detall que fa gràcia, per acabar: l'adreça oficial que dona la fitxa de l'inventari per arribar a Capdevila és «Ctra. de Vilada a Borredà, km 36, pista a l'esquerra cap el Pati». El catàleg de patrimoni de la Generalitat localitza la casa gran prenent com a referència la petita.

Entrada de la masia El Pati

Per què es va construir

Això ja no ho diuen els papers. Ho explica la família, i ha arribat fins avui de boca en boca, sense que ningú ho escrivís mai.

«Es va fer molta feina, aquestes cases de pagès. Tots tenien mossos. I l'amo —que deien llavors l'amo, diguem-ne el jefe o el director, l'amo de la casa— tenia un mosso que l'apreciaven molt, molt treballador i molt triat, molt. I ells tenien una filla. Es van enamorar, o els van casar, no ho sé, perquè en aquells temps… I ell va dir que li faria una casa a baix del pati. I a baix del pati van fer una altra casa, que avui dia és un turisme rural, i és molt maca.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

Hi ha dues coses en aquest relat que convé no allisar. La primera és el «es van enamorar, o els van casar, no ho sé»: qui ho explica deixa les dues portes obertes en comptes de quedar-se amb la versió bonica, i això és exactament el que fa creïble una tradició oral.

La segona és qui era el nuvi. No era un propietari veí ni un fadristern d'una altra casa forta: era el mosso de la casa mateixa, un treballador. Una filla de casa bona casada amb un empleat, i un pare resolent la situació de l'única manera que la podia resoldre sense partir l'heretat: construint-los una casa a baix, al pati, dins de la seva terra però a part de la masia.

D'aquí ve el nom. El pati era la part baixa de l'heretat, i la casa que s'hi va construir es va quedar per sempre amb el nom del lloc: El Pati. Mai no se li ha dit d'una altra manera, i això també es remarca en explicar-ho: «el nom no li van perdre mai, era el Patí».

El que no sabem és com es deien. A la gravació no apareix cap nom, ni el de la filla ni el del mosso, i és la peça que falta per tancar la història.

La capella, i la campana que ningú ha tornat a sentir

Els senyors de Capdevila eren prou poderosos per tenir capella pròpia. No un oratori dins de la casa: una església petita uns metres més avall, per a unes trenta persones, a la qual pujava a dir missa el capellà de Borredà.

La raó que s'ha transmès és pràctica, no devota: eren molt catòlics, el poble els quedava lluny i hi havia dies que la feina del camp no els deixava baixar-hi. Si no podien anar ells a l'església, que vingués l'església a ells.

Està catalogada, i té nom. La fitxa de l'inventari ho diu en una sola línia: «Prop de la masia hi ha la capella familiar dedicada a Sant Jaume». Res més: ni estil, ni data, ni estat. És la coincidència més neta de tota aquesta història: un relat que arriba per via oral, sense cap paper pel mig, encaixa amb el catàleg de patrimoni fins al detall d'on era i a qui estava dedicada.

I a casa sempre s'ha dit que aquella capella tenia una campana extraordinària, de platí, que se sentia des de molt lluny.

«Nosaltres, quan anàvem buscant bolets, sempre buscàvem la campana. Qui va posar una campana de platí? Platí. Perquè deien que el seu to se sentia. Es deia que així se sentia des de molt lluny i podien venir; quan tocava la campana volia dir que començava la missa.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

En arribar la guerra, l'amo la va fer amagar, i l'encàrrec el va donar a un mosso de la casa. Aquesta part s'explica sempre igual: l'ordre ve del senyor, no del mosso per iniciativa pròpia. El que canvia la història és la frase amb què es tanca.

«Van dir que l'havien amagat, que l'amo havia dit a un mosso de la casa que l'amagués. I diuen que la va amagar. No sé si la va amagar o se la va endur.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

No és un dubte sobre on és el forat: és un dubte sobre l'home a qui van encarregar d'amagar-la. A casa no s'ha sabut mai si la va enterrar o si se la va quedar. I si se la va endur, no hi ha cap campana per trobar, i fa generacions que busquem una cosa que fa cent anys que és en una altra banda.

Ningú viu l'ha vista ni l'ha sentida. No ha aparegut mai. A la família ha quedat com una broma que es repeteix cada vegada que algú cava un forat o surt a buscar bolets: veges si trobes la campana.

Que la capella perdés el que tenia tampoc és un cas extraordinari. A la casa veïna, les Eres de Guardiolans, la capella familiar conservava fins a la guerra un retaule barroc i uns quadres d'Antoni Viladomat, que ja no hi són. El que s'explica aquí és, senzillament, el que va passar a gairebé totes les capelles particulars d'aquestes valls.

L'incendi i l'or de les parets

Hi ha una història més, de mitjan segle passat, que no parla d'El Pati però explica per què les cases velles d'aquests boscos estan tan desfetes, i per què una família sencera es passa la vida buscant una campana.

Després de la guerra, quan va començar a arribar immigració a Catalunya, en va arribar també a Borredà. Hi va venir un pare de família vidu amb dos o tres fills i va llogar una de les cases més velles i atrotinades del poble, perquè les altres no les podia pagar. Treballava tallant llenya al bosc.

Un matí, mentre tallaven, van sentir les campanes tocant a foc.

«El llenguatge de les campanes, la gent s'entenia, perquè no hi havia mòbils.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

Si calia avisar algú i no se sabia on era, es tocaven les campanes. Tothom va deixar la feina i va baixar cap al poble a ajudar a apagar.

Cremava la casa d'aquell home. I el que s'explica des de llavors és que, amb el foc, l'or va començar a sortir per les parets. Els amos d'abans no havien fet un amagatall: havien repartit les monedes per tota la casa.

«A les parets… rajava l'or. Els que havien amagat monedes les tenien per totes les peces de la casa, ho havien com emparedat allà. El més pobre del poble, que va arribar a la casa plena d'or.»

Conxita Gomis Bartomeus, gravat el 2026

Pot passar, això? Les xifres hi donen marge. Un incendi d'habitatge ben desenvolupat es mou entre 800 i 1.000 °C, amb puntes d'1.100 a 1.200 °C, i una moneda d'or de llei de moneda es fon al voltant dels 930 a 1.000 °C. La condició és on fossin: dins d'un mur de pedra gruixut la calor no hi arriba, però en un envanet prim, al costat de la llar o al buit d'un entrebigat de fusta, sí. I hi ha un detall del relat que encaixa: el que s'explica és or corrent per la paret, no un cofre trobat. Una moneda fosa perd la forma i es torna regaló.

A partir d'aquell dia tothom va donar per fet que les cases enrunades del bosc amagaven or, i les van començar a tirar a terra per buscar-l'hi. Per això moltes d'aquestes cases no es van caure soles. D'una casa de pedra es deia a casa que «no és tan fàcil enrunar-la», i de les que estan desfetes del tot, que «la van manipular molt».

Convé dir-ho clar: la masia Capdevila és avui un habitatge particular rehabilitat, amb els seus propietaris, i ni la casa ni la seva capella pertanyen a Pirineu Turístic. No es visiten, no hi ha cap camí senyalitzat que hi porti i el terreny és privat. Aquesta història s'explica aquí perquè forma part de la memòria de la casa, no com una invitació a anar-hi a buscar res.

Llar de foc de llenya de la masia El Pati

De la ruïna a avui: tres reformes en cinquanta anys

En algun moment del segle XX la casa va quedar buida, i de buida va passar a ruïna. És el final habitual de les masies aïllades del Berguedà: la gent baixa al poble, la teulada aguanta uns anys i després deixa d'aguantar. Per llavors El Pati era el que havia estat sempre, una casa de pagès amb el bestiar a baix: «a baix hi havia les vaques, i amb la mateixa escalfor… i a dalt les habitacions». D'aquell edifici en quedava poc dret: «a dalt, trossos que podien caure, derrumbat, el terra».

La primera reforma va començar el 1974 i va acabar el 1976. Es va refer la casa sencera conservant el que aguantava, inclosa la biga del dintell, i l'any nou es va gravar al costat del 1768 i no a sobre. Aquella decisió —gravar al costat— és la raó per la qual avui es pot datar la casa.

La segona va arribar a mitjans dels vuitanta. S'hi va afegir una habitació i un bany, i es va aixecar la gran sala de fusta amb la llar de foc de campana central que encara avui és el cor de la casa. Més tard es va condicionar la bodega, aprofitant que a baix la temperatura és sempre la mateixa.

La tercera, entre 2022 i 2024, va canviar l'ús de la casa a més del seu estat: es va aixecar una ampliació a part per a la família propietària, i la masia sencera va quedar reservada per als hostes. Qui s'allotja avui a El Pati té la casa per a ell sol. A dins es va fer un bany nou, es van renovar els mobles i la decoració —fets a mà amb fusta d'aquests boscos— i es va refer el jardí.

Mig segle separa la primera obra de l'última, i el criteri no ha canviat: arreglar el que hi ha en comptes de substituir-ho.

Avui El Pati és un allotjament de turisme rural amb registre HUTCC-070552-94 i capacitat per a vint persones.

Qui s'hi allotja dorm dins d'una casa que un pare va construir per a la seva filla i per al mosso amb qui es va casar, fa més de dos-cents cinquanta anys.

El Pati no és l'única casa d'aquesta vall, ni l'única amb història: Casteió, Canemars, les Eres de Guardiolans i Pradell completen el veïnat, i amb cadascuna ens lliga una cosa diferent. Ho expliquem a les masies veïnes.

Veure la masia El Pati

Qui explica aquesta història

Tot el que no consta als documents prové de les gravacions que Conxita Gomis Bartomeus va fer el 2026, als seus més de setanta anys. Són sis gravacions, hora i mitja en total, fetes en català; en aquesta pàgina les cites són les seves paraules exactes, amb les vacil·lacions i els dubtes tal com els diu.

Ella ho havia sentit de la seva tia política, Maria Elisa Heras Heras, que al seu torn ho havia sentit de la seva mare i de la seva àvia. És la pròpia narradora qui ho deixa dit, sense que ningú l'hi pregunti: «Me l'havien explicat una meva tieta, que sabia les coses; ella se'n recordava, o li havien explicat la mare, l'àvia, i així ha arribat a saber-ho jo.»

Aquesta cadena importa, perquè canvia la naturalesa del que s'explica. Si la casa és del 1768, quan la Maria Elisa l'hi explicava a la Conxita allò ja feia més de cent cinquanta anys que havia passat. No és un record de dues generacions enrere: és tradició oral que ha anat passant de boca en boca durant sis o set generacions, i que ha arribat fins avui amb una data gravada a la porta que la confirma.

També convé dir què no és. Ningú viu va veure la capella en ús, ni va sentir la campana, ni va conèixer la filla ni el mosso. El que hi ha és un relat transmès i uns documents que, per camins independents, apunten al mateix segle.

El que no sabem

No sabem com es deien la filla de Capdevila ni el mosso amb qui es va casar: a les gravacions no apareix cap nom. L'acta d'aquell casament hauria de ser als llibres parroquials de Borredà que es conserven a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, i la data de 1768 redueix la cerca a uns pocs anys.

Tampoc sabem quan entra el cognom Heras a la casa, perquè els senyors de Capdevila es deien Capdevila. Si algun dia apareix alguna de les dues coses, s'afegirà aquí.

Fonts documentals

  • Data de 1768 gravada al dintell de la porta d'entrada, sobre biga original de l'edifici.
  • Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, fitxa de la masia Capdevila de Borredà (IPAC 3177): datació del segle XVI amb ampliació per tramuntana al XVIII, capella familiar dedicada a Sant Jaume prop de la masia, l'abat del monestir de Santa Maria de Ripoll com a senyor jurisdiccional, el Gremi de Paraires i Teixidors de llana de Borredà, i restauració de la casa entre 1990 i 1995.
  • Documentació patrimonial de les Eres de Guardiolans (Vilada): capella familiar barroca, amb la data de 1637 gravada a la llinda i campanar d'espadanya de dues obertures, que abans de la guerra conservava un retaule barroc i quadres d'Antoni Viladomat. Les fonts discrepen sobre l'advocació: la fitxa de la Diputació de Barcelona la dona al Santíssim Nom de Jesús i el Pla d'actuació de la Generalitat, a Santa Magdalena.
  • Registre de la Propietat de Berga, finca 7 de Borredà (heretat Capdevila) i finca 756 de Borredà (casa Pati): superfície, enclavaments, afrontacions i accés.
  • Escriptura de segregació i dissolució de condomini de l'heretat Capdevila, Manresa, 5 d'octubre de 2004.
  • Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, fons parroquial de Borredà: bateigs des del 1577, matrimonis des del 1640, llibres notarials del 1307 al 1929.
  • Gravacions de Conxita Gomis Bartomeus, 2026, conservades per la família.

Preguntes freqüents sobre la història de la masia El Pati

De quin any és la masia El Pati?

Del 1768. La data està gravada al dintell de fusta de la porta d'entrada, en una biga original que ja era a l'edifici abans de la reconstrucció del 1976. Al seu costat hi ha gravat també l'any 1976.

Per què es diu El Pati?

Perquè es va construir al pati, la part baixa de l'heretat Capdevila. Segons la tradició familiar, l'amo de Capdevila va fer aixecar la casa allà per a una filla que es va casar amb un mosso de la casa. El nom del lloc es va quedar com a nom de la casa i no s'ha perdut mai.

Quina relació té amb la masia Capdevila?

El Pati és una finca independent situada dins de l'heretat Capdevila, un enclavament al qual s'accedeix travessant la mateixa heretat. Capdevila està documentada des del segle XVI com a possessió del monestir de Santa Maria de Ripoll i està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya amb l'identificador IPAC 3177.

Com se sap que la biga amb la data és original i no fusta reaprofitada?

Perquè aquella biga ja era a la ruïna quan el 1976 es va reconstruir la casa, segons el testimoni de qui va viure aquella obra. No es va portar d'un altre lloc. A més, qui va reconstruir va gravar l'any 1976 al costat del número antic i no a sobre, cosa que indica que reconeixia la inscripció anterior com a part de l'edifici.

És cert això de la campana amagada?

És tradició familiar, no un fet documentat. A casa sempre s'ha dit que la capella de Sant Jaume de Capdevila tenia una campana que se sentia des de molt lluny i que durant la guerra civil l'amo la va fer amagar. No ha aparegut mai, i la mateixa versió familiar dubta de si l'home encarregat d'amagar-la la va arribar a enterrar o se la va endur.

I la història de l'or a les parets?

És un episodi de mitjan segle passat que s'explica al poble: es va incendiar una casa vella de Borredà i, amb el foc, van sortir les monedes que antics propietaris havien emparedat. A partir de llavors es va estendre la idea que les cases enrunades del bosc amagaven or i moltes es van enderrocar buscant-l'hi. No està documentat, però les temperatures d'un incendi d'habitatge són compatibles amb el que s'explica.

Es pot visitar la masia Capdevila o la capella de Sant Jaume?

No. La masia Capdevila és avui un habitatge particular, rehabilitat entre 1990 i 1995 pels seus propietaris actuals, i la capella de Sant Jaume és a prop d'ella en terreny privat. Cap de les dues pertany a Pirineu Turístic ni té accés ni camí senyalitzat. L'únic edifici visitable és la mateixa masia El Pati, i només per a qui s'hi allotja.

On es pot consultar la documentació?

La fitxa de la masia Capdevila és a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de la Diputació de Barcelona. Les dades registrals provenen del Registre de la Propietat de Berga. Els llibres parroquials de Borredà, amb bateigs des del 1577 i matrimonis des del 1640, i els llibres notarials del 1307 al 1929 es conserven a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

En aquest lloc utilitzem cookies per analitzar el trànsit, podeu veure més informació aquí. Podeu acceptar les cookies prement el botó 'Acceptar' o les pot rebutjar/configurar prement el botó 'Configurar'.