Cinc cases i el que ens lliga amb cadascuna
Des de la masia del Pati no es veu cap poble. Es veuen cases: Capdevila a dalt, Casteió a l'altra banda del riu, Canemars i les Eres a la vall, Pradell al costat. Cinc cases repartides pel bosc, a les quals des d'aquí s'hi arriba abans que a Borredà.
Aquesta pàgina no és la història d'aquestes cases, que no ens pertoca explicar. És el que ens lliga amb cadascuna: un camí que s'arregla entre tots, un veí que puja a avisar, un cavall que ens guardaven, tres germans que anàvem a veure cada estiu. Vistes d'una en una són anècdotes; juntes són la manera que tenia de funcionar una vall sense poble.
Gairebé tot el que segueix ho explica la Conxita Gomis Bartomeus, mare de qui signa aquesta pàgina, que hi va viure i que el 2026 va gravar una hora i mitja de records. El que aporta una fitxa oficial va dit i citat al final.
I hi ha una cosa que les lliga totes, encara que avui no ho digui res sobre el terreny: aquestes cases pertanyien a una parròquia que ja no existeix, Santa Magdalena de Guardiolans, documentada des de l'any 996. No eren cases soltes al bosc: eren un veïnat amb església pròpia. L'església encara és dreta, al terme de Vilada, en un estat que la bibliografia descriu de degradació continuada.
Text preparat per Josep Heras Gomis, copropietari de la masia del Pati de Borredà, a partir de les gravacions familiars i de les fonts citades al peu. Última revisió: octubre de 2026.
L'arrencada del camí des de la carretera. És el mateix per a El Pati i per a Capdevila.
Capdevila: el camí que s'arregla entre tots
Capdevila és la casa de dalt, la gran, i és de la que menys coses hi ha per explicar: no hi ha hagut gaire tracte. El que sí que hi ha, i dura, és un camí.
L'accés des de la carretera de Vilada a Borredà és un de sol i serveix per a les dues cases. No és d'una sola propietat: va travessant finques de propietaris diferents fins a dalt. S'arregla i es millora entre tots els que l'utilitzen, i mai no ha calgut res més que posar-se d'acord.
Dit sense cerimònia, és una de les coses que millor expliquen com funciona això: no hi ha cap ajuntament que pugi a tapar un clot. L'acord entre quatre cases és tota l'administració que hi ha.
De Capdevila, per la resta, en parlem llarg en un altre lloc, perquè El Pati es va construir dins de la seva heretat i les dues cases comparteixen origen.
Casteió: les noies que baixaven a la fàbrica
Casteió és la casa de dalt del turó, a l'altra banda del Mergançol. Es veu des d'El Pati, i des de Casteió es veia la taula del jardí d'El Pati. Avui està en ruïnes.
La història l'explicava la Maria Elisa Heras Heras, la tieta. Els pares de Casteió van deixar la casa a l'hereu, com es feia. Ell tenia germanes: dues, tres o quatre, que d'això ja no hi ha certesa. I com que la casa no donava per a tantes boques, les van posar a treballar a la fàbrica de Borredà: «a Borredà hi havia una fabriqueta».
El que ve després són quatre dades sense adornar:
- Sortien de casa a les cinc del matí. La fàbrica obria a les sis.
- Baixaven a peu, de dalt del turó fins al poble, cada dia.
- Al migdia tornaven cap a casa, amunt.
- Hi anaven de fosc, sense més llum que la de la lluna.
La Conxita ho mesura amb l'únic que té a mà: «Nosaltres, a Borredà, encara amb cotxe, teníem uns cinc minuts. Imagina't a peu.»
I llavors arribava la festa major
Per la Mare de Déu d'agost hi havia ball a la plaça de Borredà, i les noies baixaven mudades, amb sabates de mig tacó. I el poble, com tots els pobles d'aleshores, estava empedrat amb adoquins, fet per als matxos de càrrega i no per als tacons.
Així que les noies s'enfadaven i rondinaven que el poble estava molt malament, que no s'hi podia caminar.
«I la tieta reia, se'n reia, però deia: però si caminen, baixen per camins de cabres, aquestes noies! I ara venien a Borredà, que estava adoquinat i bé. I llavors, potser per fer-se una mica les noies més interessants, rondinaven del poble.»
Conxita Gomis Bartomeus, gravada el 2026
És millor que una queixa. Són quatre noies que baixen per un camí de cabres sis dies a la setmana i que, el dia de la festa major, es fan les fines queixant-se del paviment de la plaça. I les tietes, que ho saben, callant i rient.
Com acaba, no se sap: «es devien anar a casar i van desaparèixer; la història, jo la sé fins aquí». De la casa en diu que ha tingut pretendents per comprar-la i que, arreglada, «és molt maca per la vista que té; sembla que toquis una miqueta al cel».
El dia que es van perdre tornant
Es veien les dues cases, però no hi havia camí entre elles. Un dia d'estiu hi van pujar la Conxita i la seva mare, seguint una pista de carro de les que es feien per treure llenya amb el matxo, que anava fent ziga-zagues. A dalt van trobar la casa mig enrunada, el pou i herbes per tot arreu, orenga i timó, sense collir: «com que no hi pujava la gent, tampoc era collit, era com molt salvatge».
Tornant van tirar per un altre cantó i es van perdre. El que les va espantar no va ser el bosc: va ser el silenci. Es van orientar buscant el soroll de la carretera.
Anys després hi van tornar amb els nens i van marcar el camí amb pintura, i durant un temps això va servir per arribar-hi. Avui ja no cal: hi ha una pista de talladors que arriba gairebé fins a la casa.
El que sí que s'ha perdut és la vista. Les dues cases es miraven: des d'El Pati es veia Casteió a dalt, i des de Casteió es distingia la taula del jardí d'El Pati. Avui, entre les dues, uns pins que llavors eren petits s'han fet grans i han tancat el forat. Aquesta fotografia està feta des d'El Pati, mirant cap on és la casa.
La vista des d'El Pati cap a Casteió. La casa és darrere d'aquells pins.
Casteió és propietat privada i està en ruïnes, amb tot el que això significa: terres que no aguanten, murs que cedeixen i pou obert. No donem indicacions per arribar-hi i no recomanem entrar-hi.
Canemars: els tres germans
Canemars és una masia gran del segle XVIII, d'estructura clàssica, amb un balcó de fusta doble sostingut per un pilar i tres arcs rebaixats a la planta baixa. Al costat hi té una pallissa de les bones. Està inventariada al Mapa de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona amb el número IPA 3178, i la fitxa la situa a l'antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.
Però el que recordem de Canemars no és la casa, són els masovers: tres germans que coneixíem. La Montserrat cuidava de la casa, el Pep portava els ramats i el Jaume tallava bosc. Entre els tres tiraven endavant una masia sencera.
Dit així sembla un repartiment de feines, i era una altra cosa: volia dir que els tres germans gairebé no es veien. El Pep sortia amb el bestiar, el Jaume se n'anava al bosc i la Montserrat es quedava a la casa. Sola, i durant dies sencers sense ningú amb qui parlar.
Cada estiu hi pujàvem a veure-la, i es posava molt contenta. I el que ens deia és que li costava parlar. No que no volgués: que li costava, com si se'n estigués oblidant. Parlava amb nosaltres quan hi anàvem, i alguns diumenges quan anava a missa.
És el que hi havia en aquestes cases abans que hi hagués cotxe i carretera: una dona que tirava endavant una masia sencera i que passava setmanes sense tenir amb qui parlar. Per això aquella visita d'estiu dels veïns de baix no era una visita de compromís.
D'aquesta mateixa casa en depenia un molí propi, el Molí de Canemars (IPA 3179), construït cap a mitjan o finals del segle XVIII vora el Torrent Gran, prop d'on s'ajunta amb el Mergançol. Molia per a Canemars i probablement per a les cases del voltant. Avui està ensorrat: només en queda part del carcabà i el primer pis. Si us interessen, hi ha nou molins més al Mergançol.
Les Eres de Guardiolans: el cavall Llamp
Les Eres és la casa que afronta amb El Pati per ponent, ja al terme de Vilada. És la més antiga de totes les que es veuen des d'aquí: està documentada des del segle XIV (IPA 3730), té uns 400 m² per planta en tres alçades, espais voltats a la planta baixa, porxos amb arcades, pallisses, estables i era.
Té també capella pròpia, barroca, amb la data de 1637 gravada al dintell i un campanar d'espadanya de dues obertures. Abans de la guerra civil hi guardava un retaule barroc i quadres d'Antoni Viladomat, que ja no hi són.
De la família se'n sap el relleu sencer: el 1443 la Francina de les Eres es casa amb en Bernat de Merola; al segle XVI la casa passa a dir-se Comelles; al XIX emparenta amb els Anglerill d'Olvan.
I el que ens lligava amb ella era molt més modest que tot això: una quadra. A les Eres tenien quadra de cavalls i els guardaven a qui ho necessitava. Allà hi teníem el nostre. Es deia Llamp.
I va acabar malament. El Llamp es va escapar de la quadra, va donar una coça a un eixam d'abelles i va morir de les picades.
El vam anar a veure en els seus últims moments. Ens va regalar unes llàgrimes de comiat.
És l'única història d'aquesta pàgina que no surt de les gravacions de la meva mare: aquesta la vaig veure jo.
De les cinc cases, les Eres és l'única que a més d'explicar la seva història l'obre: és allotjament rural registrat, amb número PCC-000013, sis habitacions i quinze places. Ho diem perquè aquesta pàgina se sosté sobre explicar les coses com són, i callar que el veí també lloga seria l'única cosa que la desmentiria.
Pradell: el veí que pujava a avisar
El senyor Pradell era un home gran que havia estat allà tota la vida, a la casa que afronta amb l'heretat de Capdevila per ponent. Era el veí en el sentit antic de la paraula: el que hi és, i que per ser-hi serveix d'alguna cosa.
Aquí les tempestes eren una altra cosa. La Conxita ho explica així: «feia uns temporals, de llamps i trons, que semblava que s'enduia tot». Ella ficava els nens dins del cotxe, perquè havia sentit que dins d'un cotxe els llamps no hi cauen.
Un dia un llamp va tirar un arbre al mig del camí. El senyor Pradell va pujar a peu des de casa seva fins a la nostra, a avisar i a veure si estàvem tots bé. Va arribar amb les botes enfangades fins als genolls. El meu pare no hi era, i el que li va dir a la meva mare és exactament el que explica per a què serveix un veí:
«Corre, digues al teu marit quan vingui que baixi al camí, que els llamps han tirat un arbre i és al mig del camí i els avis no podran pujar.»
El senyor Pradell, en el record de la Conxita Gomis Bartomeus
No va trucar per telèfon, perquè no n'hi havia. Va fer el camí.
Hi ha una altra cosa d'aquells anys que convé no perdre: com es predeia el temps sense televisió. Se sortia després de dinar, es miraven les muntanyes per veure si s'havien enfosquit i es recordava què havia fet l'any passat per les mateixes dates. I en aquesta casa la que no s'equivocava gairebé mai era ella.
Un setembre, en plena temporada de bolets, va avisar un cosí molt excursionista i molt entès: «plourà, no marxeu». Ho deia perquè feia dies que veia els núvols carregar-se sempre al mateix lloc. El cosí se'n va riure i va marxar. Va tornar al cap d'una hora, xop.
Pradell, vist des del nostre camí.
Totes són cases privades
Convé dir-ho clar, perquè aquesta pàgina explica històries i les històries fan venir ganes d'anar a veure. Cap d'aquestes cases és un monument visitable. Capdevila, Canemars i Pradell són habitatges particulars; Casteió és una ruïna perillosa, amb terres enfonsades i pou obert. No hi ha senders senyalitzats que hi portin i el terreny és privat. A les Eres sí que s'hi pot anar, però com a hoste i reservant amb ells, no com qui visita un edifici històric.
El que sí que es pot recórrer lliurement és la vall on són, i d'això va la pàgina de l'entorn de Borredà: els gorgs del Mergançol, els molins i ponts del mateix riu i la Serra de Picancel.
Si voleu conèixer aquesta vall des de dins, a la nostra s'hi pot dormir:
Preguntes freqüents sobre les masies veïnes d'El Pati
Quines masies hi ha al voltant d'El Pati?
Cinc: Capdevila, just a sobre i dins de la seva heretat es va construir El Pati; Casteió, a dalt del turó a l'altra banda del Mergançol, avui en ruïnes; Canemars, masia del segle XVIII inventariada com a IPA 3178; les Eres de Guardiolans, documentada des del segle XIV, ja al terme de Vilada; i Pradell, que afronta amb Capdevila per ponent.
Es poden visitar?
Com a monument, no: Capdevila, Canemars i Pradell són habitatges particulars i Casteió és una ruïna perillosa, amb terres enfonsades i pou obert. No hi ha senders senyalitzats que hi portin, el terreny és privat i no donem indicacions d'accés. L'excepció és les Eres de Guardiolans, que és allotjament rural i es pot visitar allotjant-s'hi.
Per què aquestes cases estan tan separades les unes de les altres?
Perquè són masies, no un poble: cada casa era al mig de la seva pròpia terra. El que les agrupava era la parròquia, en aquest cas Santa Magdalena de Guardiolans, documentada des de l'any 996 i avui desapareguda com a tal. L'església encara és dreta al terme de Vilada.
De qui és el camí que puja a El Pati?
No és d'una sola propietat: va travessant finques de propietaris diferents. L'arreglen i el milloren entre tots els que l'utilitzen, d'acord entre les cases, sense que calgui res escrit.
Què era la fàbrica de Borredà?
Una fàbrica petita del poble on van treballar les germanes de l'hereu de Casteió. Sortien de casa a les cinc del matí per entrar a les sis, baixaven a peu des de dalt del turó i tornaven al migdia costa amunt. És la part més concreta de tot el que s'explica aquí.
S'escriu Casteió o Castelló?
A casa sempre se n'ha dit Casteió, i així ho recollim. Són el mateix nom, i les fonts oficials i els mapes poden fer servir l'altra forma, per la qual cosa convé buscar les dues.
Fonts
- Gravacions de la Conxita Gomis Bartomeus, 2026, conservades per la família. D'elles surten les històries de Casteió, del senyor Pradell i de les tempestes, i les cites textuals d'aquesta pàgina.
- Mapa de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, fitxa de Canemars, Borredà (IPA 3178, fitxa 08024-43): masia del segle XVIII a l'antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.
- Mapa de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, fitxa del Molí de Canemars, Borredà (IPA 3179): molí fariner del segle XVIII vora el Torrent Gran, avui ensorrat.
- Mapa de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, fitxa de les Eres de Gardilans, Vilada (IPA 3730, fitxa 08299-6): masia documentada des del segle XIV, successió de propietaris i capella familiar.
- Documentació patrimonial sobre la capella de les Eres de Guardiolans: data de 1637 al dintell, campanar d'espadanya de dues obertures, retaule barroc i quadres d'Antoni Viladomat anteriors a la guerra. Les fonts discrepen sobre l'advocació.
- Enciclopèdia Catalana, Santa Magdalena de Guardiolans o de Gardilans (Vilada): menció del lloc el 996, cita de l'església a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 1001, condició de parròquia el 1227 i estat actual.
- Escriptura de l'heretat de Capdevila, que fixa el mas Pradell com a afrontació de ponent.
- Directori d'allotjaments del Consell Comarcal del Berguedà, fitxa de les Eres de Guardiolans: agroturisme amb registre PCC-000013, sis habitacions i quinze places.